La nova proposta de Patricia Ferreira és una comèdia esbojarrada, fàcil, típica i tòpica, d’originalitat zero: qualsevol espectador pot preveure, sense costar-li excessivament i sense risc d’equivocar-se, com acabarà el guió i quin serà el fi de cadascun dels personatges.
Curiosament, tot i tractar-se d’una comèdia, l’inici del film és força dramàtic: les situacions de les dues millors amigues de Carmen i la tragèdia personal d’aquesta que ens ofereixen els millors moments del metratge. Un dels trets que fa la pel·lícula suportable és la notable química que s’estableix entre el trio protagonista: una Carmen Machi sòlida, que convenç tant a l’hora de fer riure com a l’hora de plorar, una Aitana Sánchez-Gijón que demostra que es desenvolupa força bé en un gènere que, malauradament, no practica massa sovint, i una Adriana Ozores que repeteix un personatge que domina però que li hem vist en nombroses ocasions i l’únic que provoca és que enyorem les seves grans interpretacions en papers més dràmatics i/o durs en que s’ha lluït anteriorment. Completant el desgavell se’ls afegeix un Dani Rovira fent de Dani Rovira en un rol que recorda, i moltíssim, el Rafa del seu descobriment a la taquillera Ocho apellidos vascos.
El metratge alterna gags realment pobres: l’arribada d’Andrés al seu destí a Vietnam i el seu descobriment, la persecussió en bicicleta, l’entrada a l’orfenat, les repetitives trucades d’Elvira, el karaoke, amb d’altres més aconseguits: la pèrdua als arrossars, les trobades amb Dan o les diverses enganxades entre Rosa i Elvira, però el resultat final no deixa de ser una pel·lícula que, tot i el seu esforç de producció, no aporta res: un film de consum instantani que s’oblida immediatament al sortir de la sala.