En l’anterior Thor, Ragnarok Taika Waititi va donar a la franquícia, ja de per si la més fluixa del MCU, un to molt lleuger, surrealista i còmic que en aquesta nova entrega ja l’ensorra directament: convertint un superheroi en el bufó de l’univers.
Tècnicament brillant, com tots els films de Marvel, la proposta manté, malauradament, el to de l’anterior i l’accentua. A més el reforça la presència inicial dels prescindibles Guardianes de la Galaxia que no aporten absolutament res a la pel·lícula. Com en l’anterior el millor de la pel·lícula és el seu dolent, abans Cate Blanchett i ara un creïble Christian Bale (notable el pròleg que narra el seu origen), juntament amb Tessa Thompson en la pell de Valkiria que eclipsa l’apàtic Chris Hemsworth i a la recuperada Natalie Portman, que no aporta res en el seu retorn després de la seva absència en l’anterior film ja que el seu personatge presenta algunes llacunes i no acaba de desenvolupar la seva reaparició, deixant masses interrogants sense resposta. La proposta resulta avorrida, amb nombrosos trams innecessaris i dilatats (la cúpula dels déus per exemple), que desllueixen alguns gags encertats (el running gag del nom de la nova Thor o el resum de l’entrega anterior amb la hilarant representació teatral farcida de cameos) i les seqüències, poques, notables (especialment el combat a quatre al planeta del Carnicero de Dioses, el millor del film amb diferència).
En defintiva, després de dues entregues realment pobres l’arribada de Taika Waititi va enfonsar definitivament la franquícia i aquesta nova pel·lícula només allarga l’agonia d’una saga ja més que acabada. Resulta francament sorprenent que la pitjor saga en solitari d’un superheroi de Marvel sigui, paradoxalment, la més llarga. Thor ha estat l’unic que ha arribat a les 4 pel·lícules: tot un misteri…