30 anys després de la surrealista ‘Amanece, que no es poco’, José Luis Cuerda torna a portar-nos una nova proposta que en manté la mateixa línia i esperit (s’hi fa alguna referència, així com a altres pel·lícules de la mateixa dècada com el brillant i divertidíssim homenatge a la mítica ‘Blade Runner’) però si als 80′ va suposar un film tan alternatiu com interessant, ara el seu humor està totalment desfassat, tot i els seus diversos apunts a la societat actual, i la pel·lícula naufraga estrepitosament.
Amb un estoll d’intèrprets de luxe, alguns només amb aparicions esporàdiques, el film genera una sèrie de situacions i diàlegs majoritàriament pobres, tot i la seva bona intenció. Des d’un rei de bastons ridícul (recuperat Gabino Diego), les diverses parelles de l’autoritat: la de policies municipals, guàrdia civils o armada, fins a un grup d’adolescents que carreguen en cadascuna de les seves aparicions. Només se salven l’alcalde (excel·lents el sopar amb la seva dona o la discussió al bar amb el porter, un Carlos Areces que resulta un dels millors personatges del film), les aparicions de l’antic perruquer (Berto Romero) al que queda (Arturo Valls), la parella de religiosos i les reivindicacions del parat Roberto Álamo, especialment la primera batalla al bosc de la guerra que es declara. Malgrat aquests encertats gags, algun realment hilarant, la proposta no s’aguanta per enlloc: resulta incomprensible, buida i avorrida per a l’espectador que no s’acaba d’enganxar en cap moment a la trama i només espera que arribi el final dels seus escassos, però eterns, 95 minuts de metratge.
José Luis Cuerda és un cineasta notable dins del cinema espanyol, sis anys després del seu darrer treball ha tornat a situar-se darrera de la càmara però el seu retorn resulta totalment fallit. Era absolutament innecessari torna als origens dels anys 80′ amb un estil i obra totalment anacrònics.