Després de nombroses pel·lícules excel·lents, el director i guionista M. Night Shyamalan va tocar fons amb ‘Airbender, el úlimo guerrero’ (2010). A partir d’aquí el cineasta porta anys en caiguda lliure: ni ‘After Earth’ (2013), La visita (2015), Múltiple (2016) i Glass (2019) han tornat al nivell de la seva primera etapa i, malauradament, aquesta ‘Tiempo’ continua en la mateixa línia.
S’ha de reconèixer que el punt de partida és molt prometedor però la seva força s’esvaeix ràpidament. Res funciona en aquest film. L’heterogeni grup de protagonistes no té la més mínima química i algunes reaccions són força absurdes. La suposada tensió que desencadena la situació que viuen només es manté en el moment de l’escalada del penya-segat. Les reaccions de certs personatges, així com alguns fets i el seu desenllaç són certament ridículs i només té cert interés la relació que mantenen els pares de la família protagonista. No falta el gir final, segell propi de l’autor, que resulta prou interessant, tot s’ha de dir, però la ressolució té importants llacunes de guió que desorienten l’espectador, el qual no entèn com s’ha arribat a aquest final, provocant que, amb l’afegit del seu excessiu metratge (als protagonistes se’ls acaba el temps però a l’espectador els seus 108 minuts se’ls fan eterns), acabi tan esgotat com decepcionat.
‘Tiempo’ és una pel·lícula realment desafortunda i absolutament fallida. Sap molt greu veure com l’autor de les brillants ‘El sexto sentido’ (1999), ‘El protegido’ (2000), ‘La joven del agua’ (2006) o ‘El incidente’ (2008) porta anys desaprofitant el seu, més que demostrat, talent amb productes tan pobres. Una vegada més, i ja són moltes, ens preguntem: aconseguirà aixecar el cap? Sembla que les oportunitats com la nostra paciència estan ja al límit. A Shyamalan se li acaba el ‘temps’.