L’òpera prima de Carlos Marqués-Marcet, la multipremiada ‘10.000 km’, era una proposta fresca, diferent, original i molt propera; trets que el director ha intentat mantenir en aquest segon treball però sense aconseguir-ho. ‘Tierra firme’ és una proposta molt més convencional (ja des del seu origen argumental), sense cap punt d’originalitat (potser el tret més curiós és la residència de la parella protagonista) i totalment mancada d’espontaneïtat (aspecte que només denota el personatge d’Oona Chaplin, la millor del repartiment amb diferència).
La seva estructura capitular i el tempo del film tampoc no ajuden a donar ritme a la història, tot i que en certs passatges juga molt bé amb únicament l’expressivitat dels seus intèrprets (que pateixen un doblatge absolutament desafortunat) i els silencis, en altres n’abusa excessivament. La química entre el seu trio protagonista també és molt desigual: així com Chaplin resulta l’ànima tant del triangle com de la pel·lícula, Natalia Tena composa un personatge estrany i poc creïble igual que David Verdaguer, que no aporta cap interés a la trama, curiosament la seva notable química a l’anterior ‘10.000 km’ aquí s’ha perdut totalment; amb l’excepció, això sí, del seu retrobament i de la posterior trobada amb Eva la primera nit que sí desprèn autèntica naturalitat i que esdevé la millor seqüència de la proposta.
Malgrat alguns puntuals encerts, la pel·lícula no acaba d’enganxar l’espectador fruit de la falta d’empatia amb dos dels tres protagonistes, un guió excessivament simple i convencional, i un transcurs lent i previsible que tampoc salva el seu epíleg: si el film finalitzés dos minuts abans dels crèdits la sensació final seria una altra: una llàstima.