‘Todo a la vez en todas partes’ és una extravagant, gamberra i surrealista proposta. S’ha d’aplaudir la seva diversitat d’estils però alhora aquesta varietat provoca un resultat irregular i desencaixat que acaba donant pas a la decepció.
La seva factura tècnica és notable, amb alguns moments visuals certament potents, però el seu irregular guió vol abarcar masses conceptes donant peu a una indefinició (amb alguns passatges aboslutament reiteratius) que va minvant l’atenció de l’espectador provocant la seva paulatina desconnexió paral·lela a l’augment del seu esgotament; els seus eterns i excessius 139 minuts la faciliten, fins arribar a un final en que ja està completament avorrit. La seva parella protagonista fa el que pot, tant Michelle Yeoh (una sòlida actriu habitualment secundària que desgraciadament aconsegueix el rol de protagonista en aquest disbarat) com l’oblidat Jonathan Ke Quan (Data a ‘The Goonies’ o Tapón a ‘Indiana Jones y el templo maldito’), però els dos es veuen superats per una sorprenent Jamie Lee Curtis, en tres rols ben diferenciats d’un mateix personatge, que els arrebata tota l’atenció en cada aparició en pantalla.
Té gags francament hilarants (la manera en que els personatges poden accedir a les seves versions alternatives del multivers), alguns moments absolutament brillants i una paròdia magistral del popular film d’animació ‘Ratatouille’ però aquests tocs de genialitat es perden en un autèntic desgavell farcit de despropòsits que enterra els seus nombrosos encerts en un resultat final alarmantment pobre i fallit que deixa l’espectador tan absolutament desconcertat com extremadament cansat.