El punt de partida del nou film de Ridley Scott és certament interessant; la premisa argumental i la immediata arribada del desencadenant (el segrest del jove Getty, correcte Charlie Plummer) hauria d’atrapar l’espectador des del principi. Malauradament aquests previsibles interés i tensió no es desperten per culpa del seu trio protagonista: francament desafortunat. Començant per una excessivament freda Michelle Williams que no transmet preocupació ni desesperació en cap moment, el seu personatge li brinda molt moments perquè l’actriu pugui lluir-se i els desaprofita tots; un impassible Mark Wahlberg que es passeja pel film sense aportar absolutament res, ni amb la mare ni amb l’avi; i finalment el vell Getty, un veterà Christopher Plummer (desmesuradament nominat a l’oscar) que tampoc treu partit a un rol realment potent i carismàtic (probablement no veurem mai el muntatge inicial de la pel·lícula però ens quedem amb les ganes, moltíssimes, de veure el treball de Kevin Spacey en el mateix personatge: ben segur aquest sí aconseguit).
Tot i que, com en totes les pel·lícules del cineasta, la factura tècnica és impecable, destacant especialment l’acurat treball d’ambientació i l’excel·lent fotografia, ‘Todo el dinero del mundo’ no cala en l’espectador. Té alguns moments encertats: l’amputació, la relació entre Cinquanta (convincent Romain Duris) i el segrestat, els tempos de la complicada negociació o la ressolució nocturna al petit poblet on coincideixen totes les parts de la història, però no són suficients per evitar que els seus 132 minuts resultin excessius, mala senyal quan a priori ens trobem davant d’un thriller suposadament intens i trepidant.
En definitiva, Ridley Scott ens proposa un film sòlid i competent però que, probablement, en mans d’un altre trio d’intèrprets seria una gran pel·lícula. Una autèntica llàstima.