El pròleg de l’òpera prima de Jan Belcl, mostrant-nos els peculiars policies que es fan càrrec de la investigació dels crims ocorreguts en l’escenari dels fets on es troben, ja ens dóna una idea d’allò que podem esperar: una proposta que en cap moment podem prendre’ns seriosament.
El film, rodat a l’estil ianqui però que se’n diferencia amb la responsabilitat dels fets, té el ritme i durada ajustats, 96 minuts, perquè l’espectador no es cansi ni perdi l’interés en el conjunt de despropòstis als que assisteix. El guió s’estructura en dos blocs. En el primer se’ns fa una presentació dels diferents personatges i situacions que es donaran durant la pel·lícula (totes amb final tràgic). A partir del primer accident, realment hilarant, s’inicia el segon tram en que s’encadenen incidents tan absurds com desconcertants. Malgrat que alguns personatges resultin repetitius (el francès, la parella d’amigues sexualment actives), d’altres desaprofitats (l’amic antimatrimoni de l’enamorat) o alguns purament testimonials (la parella d’espectadors exteriors de tots els fets amb final incògnita), d’altres com els protagonistes de l’accident original, el running gag de la ballarina hiperdrogada o els de la parella més, a priori, innocent els compensen donant diversitat a la estrambòtica fauna que es present en la celebració de cap d’any.
En definitiva, ‘Todos están muertos’ només és una esbojarrada gamberrada pròpia d’una sessió golfa del Festival Internacional de Cinema de Catalunya de Sitges; una negríssima comèdia esquitxada de molta sang, prou entretinguda, que farà les delícies dels seguidors d’aquest subgènere.