La segona pel·lícula de Kike Maíllo representa un canvi radical respecte a la seva òpera prima, l’excel·lent i original ‘Eva’.
El pròleg d’aquesta ‘Toro’, el millor del metratge, ja ens serveix per presentar-nos perfectament els personatges i advertir-nos del que ens trobarem: un film fosc, aspre i sense concessions. Malauradament la força que s’espera després d’aquest prometedor pròleg no arriba. És ben cert que sí que la té en el seu plantejament però es va diluïnt i l’espectador cada cop està menys connectat als problemes del Toro del títol (irregular Mario Casas) i el seu germà (correcte, com sempre, Luis Tosar) amb Romano (excessivament pla José Sacristán).
Tot i que els personatges estan ben construïts les diferents accions que realitzen són massa pobres. N’hi ha alguna de realment aconseguida com la visita de Toro, López i Diana a l’amic del segon camí de casa la Tita o la mateixa conversa a casa d’ella. Però les escenes realment clau, les que marquen el guió, són molt fluixes: des de la reunió dels germans amb Romano (mancada de tensió), la incursió de Toro al ‘banc’ de Rafael (massa fàcil), els ulls de la verge (realment absurd) fins al desenllaç final a l’Hotel Torres Romano (tan poc convincent com creïble).
‘Toro’ acabant resultant un thriller molt ben intencionat però que fracassa en el seu desenvolupament. L’enfrontament entre els dos germans i aquest ‘padrino’ de la Costa del Sol és una mala imitació de molt títols del cinema ianqui i no resisiteix la comparació amb cap. Una pel·lícula ambiciosa que no assoleix les seves excessives expectatives i deixa una sensació d’absoluta indiferència.