A la dècada dels 90′ Danny Boyle va dirigir ‘Trainspotting’; una proposta que va irrompre pels seus irreverents personatges, muntatge, originalitat i posada en escena fins a convertir-se en un recordat i potent film de culte. És ben cert, però, que amb el pas dels anys la seva originalitat s’ha anat diluïnt i la seva potència ha perdut molta força. 20 anys són molts i si la pel·lícula no ha aguantat el pas del temps, no tenia cap sentit rodar-ne una continuació en la mateixa línia.
S’ha de reconèixer l’esforç per mantenir l’esperit de l’original, amb el retorn del director darrera de la càmara i del quartet protagonista, però el projecte naufraga. Així com Renton (entregat Ewan McGregor llavors, apàtic ara) era el motor de la primera, en aquesta seqüela el seu retorn a Edimburg serveix de pretext per a un drama amb un protagonisme més coral. Així coneixem que ha estat dels seus amics Spud (Ewen Bremmer, el més creïble del repartiment) l’únic que continua enganxat, la trobada de Renton i Spud és un dels millors moments del film; Sick Boy (fluix Johnny Lee Miller) que continua dedicant-se a sobreviure amb qualsevol negoci il·legal; i Begbie (un puntualment sobreactuat Robert Carlyle) que acaba d’escapar-se de la presó: el seu retrobament amb Renton és realment divertit. Fins i tot la jove Diane de l’original (Kelly Macdonald) té una escena per mostrar que és l’únic personatge dels que vam veure fa 20 anys que realment ha madurat com demostra el consell que dóna a Renton, tenint en compte com es van conèixer. L’interès pel grup és escàs, fins al punt que tota l’atenció la centra el nou personatge de la història: Veronika (la seductora Anjela Nedyalkova).
Els fans de la primera podran satisfer la seva nostàlgia amb diversos flashbacks, homenatges realment aconseguits (el cop amb el cotxe, el lavabo públic…), un muntatge i format idèntics a la seva predecessora i alguns girs del guió similars però, records al marge, la pel·lícula no té força, el seu metratge és excessiu i no atrapa l’espectador (a diferència de l’hipnotisme immediat que desprenia la primera). ‘Trainspotting 2’ acaba resultant una pel·lícula repetitiva que vol tornar a emular l’èxit de l’anterior i fracassa estrepitosament, deixant només una sensació de decepció. Una continuació tan innecessària com prescindible.