L’òpera prima de Juanjo Giménez és una proposta tan original com irregular. El punt de partida resulta interessant amb la desincronització de la protagonista, una omnipresent Marta Nieto en un autèntic tour de force, i gràcies a un excel·lent so aconsegueix que l’espectador senti el mateix que el personatge, tret certament difícil i lloable.
El procés que experimenta la protagonista ofereix els millors moments del metratge (alguns són absolutament brillants) però malgrat l’empatia que es transmet vers la seva afecció, el seu caràcter és una altra història, el film acaba resultant repetitiu i es recrea innecessàriament en certes escenes que dilaten el metratge fins a uns excessius 104 minuts. A més, a part d’algunes seqüències rodades sense sentit, tota la veracitat aconseguida es desfà quan aquesta desincronització muta en la capacitat de sentir converses alienes del passat de certs llocs: aquest apunt fantàstic descol·loca l’espectador i el porta a un altre film en el que ja no entra com al principi. La pel·lícula perd aquí la seva identitat: transformant un drama sòlid i interessant en una proposta de ciència-ficció insulsa i fàcil que tira per terra l’angoixa i tensió aconseguida fins el canvi, amb l’afegit del nou gir que l’afecció té en la protagonista en el seu epíleg final.
En definitiva, ‘Tres’ és una fallida pel·lícula que no té clar que és ni que vol ser. Una proposta que hauria pogut ser un gran drama en la línia de l’oscaritzada Sound of metal però que, malauradament, desaprofita el seu interessant i intens punt de partida. Una autèntica llàstima.