L’ òpera prima de J.J. Perry és una inclassificable i esbojarrada comèdia de terror que aglutina diversos referents (‘Abierto hasta el amanecer’, ‘Mentiras arriesgadas’, ‘Noche de miedo’ o ‘Kill Bill’ per citar-ne alguns) i que acaba convertint-se en una buddy movie de sèrie Z.
Resulta estrany que Jamie Foxx s’hagi prestat a tal despropòsit, ja que el seu personatge es limita a repetir tota una sèrie de tòpics que hem vist en infinitat d’ocasions. Al seu costat Dave Franco en té prou amb molt poc per ser el millor del repartiment, mentre que el gran problema de la pel·lícula, un de molts, és la seva enemiga: com en la recent estrenada Voy a pasármelo bien, Karla Souza torna a oferir una interpretació absolutament buida i plana de manera que el seu carisma és nul i desvirtua, encara més, el resultat final. Contràriament, s’han de destacar les seqüències d’acció, realment ben coreografies; ja des del pròleg (tota una declaració d’intencions del que ens espera en els següents dilatats 113 minuts de metratge) i principalment en l’atac de l’equip improvitzat al pis niu (el millor de la proposta amb diferència).
En definitiva, ens trobem davant d’un film dels que en altres èpoques no hagués arribat al cinema pertanyent al subgènere conegut com ‘carn de videoclub’; format, majoritàriament, per productes de sèrie B o Z (com el cas d’aquest ‘Turno de día’) que només intenten despertar l’atenció de l’espectador amb l’esquer d’algun nom popular en el seu repartiment, pel·lícules que s’acostumen a rodar de manera industrial i en sèrie donant com a resultat un conjunt de propostes pràcticament clòniques, de baixa o nul·la qualitat, amb un interès igualment pobre. Una autèntica pèrdua de temps.