Edgar Wright debuta en el gènere de terror amb una proposta visualment hipnòtica que evoca referències als grans clàssics de terror en diverses de les seves vessants.
El guió alterna dues èpoques totalment diferents reflexades en dues de les actrius més ocupades darrerament: d’una banda l’actualitat, representada per una convincent Thomasin McKenzie (que vam descobrir a l’excel·lent Jojo rabbit i que aquest any ha estrenat la fallida i també inquietant Tiempo) i per l’altra la dècada dels anys 60′ amb una fascinant Anya Taylor-Joy (que continua la seva imparable carrera demostrant que es pot desenvolupar perfectament en qualsevol gènere). La pel·lícula té un acuradíssim treball d’ambientació: direcció artística i especialment vestuari, i una factura tècnica perfecta: el seu muntatge (absolutament brillant el difícil treball de miralls, menció a banda per la seqüència del ball a dues bandes) i la seva fotografia, un element clau que aconsegueix transportar a l’espectador a la sòrdida època del Soho del passat.
Costa entrar en la trama, no és una pel·lícula fàcil ni per a tots els públics, però Wright aconsegueix que malgrat que l’espectador, entri o no en la història, quedi atrapat per la seva envolvent atmosfera i mantingui l’atenció, reforçada per alguns cops d’efecte realment efectius, fins arribar al seu clímax final (que, tot s’ha de dir, perd molta força respecte al plantejament i al nus).
‘Última noche en el Soho’ és una proposta d’extrems: o l’adores o no t’agrada gens però en cap cas pot despertar indiferència i aquest tret és digne d’elogi i aplaudiment. Ens trobem davant d’una pel·lícula complexa, farcida de subcapes i que, probablement, necessita més d’un visionat però que ofereix una experiència interessant que mereix una oportunitat.