En el seu darrer projecte, la cineasta Isabel Coixet es manté fidel al seu estil: novament ens ofereix una proposta tècnicament excel·lent: tenim una fotografia preciosa (amb uns interessants tirs de càmara presentats en un notable muntatge), una aconseguida direcció artística i una banda sonora incidental i precisa que es fa present en concrets i encertats moments.
Ens trobem davant d’ una història intimista, un altre signe característic de la directora, però en el seu guió i tempo és on radica el handicap del film. El ritme és massa lent i el metratge (122 minuts) realment excessiu per a la història que se’ns relata. Els fragments de la feina de Nat, per exemple, resulten absolutament prescindibles ja que no aporten res a la trama (més si tenim en compte que ella mateixa ja explica quina és/era la seva feina) i les aparicions d’ alguns personatges reiteratives, ja que els diferents caràcters i personalitats dels habitants de la petita localitat en que transcorre la pel·lícula queden ja establerts d’ entrada. S’ ha de destacar el seu repartiment: encapçalat per una Laia Costa que demostra, un cop més, que és una de les millors actrius de la seva generació capaç de fer-se seu qualsevol personatge, ben acompanyada per un sòlid estoll de secundaris, d’ entre els que destaca el contingut treball d’ Hovik Keuchkerian (tot i tractar-se de dos intèrprets/personatges antagònics desprenen una estranya i sorprenent química). Llàstima que el relatiu interès que el film desperta en l’ espectador es dinamiti totalment en l’ epíleg: una seqüència francament ridícula que espatlla tot allò aconseguit anteriorment.
En definitiva, ‘Un amor’ és un film 100% Coixet amb tot el que això comporta. Agradarà a la seva legió de seguidors però probablement deixarà una sensació d’ absoluta indiferència en el públic que no connecta amb el seu particular univers.