‘Un año, una noche’ és una proposta profunda, irregular, inclassificable i molt ben intencionada però malauradament fallida. Isaki Lacuesta construeix un relat sobre el dolor i el trauma que pren com a punt de partida el fatídic atemptat ocorregut el 13 de novembre de 2015 a la Sala Bataklan de París però que podia tenir el seu origen en qualsevol fet tràgic.
S’agraeix que el cineasta no es recrei en la massacre, evitant els detalls escabrosos, i que només es mostrin els fets en puntuals flashbacks, però alhora es troben a faltar més moments de la nit que desencadenarà el drama (algun realment absurd, tot s’ ha de dir, com la trucada de telèfon en ple atac). La reacció dels protagonistes el matí següent resulta francament estranya. Poc a poc s’ aniran definint les dues postures de la, poc creïble, parella: Ramón (desafortunat Nahuel Pérez) i Céline (irregular Noémie Merlant, que alterna moments força inexpressius amb algun certament brillant). Un no podrà superar els fets mentre que l’ altre intenta passar pàgina i oblidar-los. Aquesta dicotomia en intentar superar-los junts els acabarà separant definitivament. Al seu voltant tampoc desprèn cap veracitat l’ altra parella que també comparteix amb ells la tragèdia: Carlos (sobreactuat Quim Gutiérrez) i Lucie (plana Alba Guilera) amb alguna seqüència, la de la borratxera a quatre per exemple, absolutament prescindible. La pel·lícula divaga sense rumb durant els seus eterns 120 minuts que acaben esgotant l’ espectador ja que el darrer tram del film resulta absolutament erràtic i avorrit, només amb algun puntual moment d’ interès (el tram de metratge que transcorre a Espanya o la potència de la darrera discussió entre els dos).
En definitiva, ‘Un año, una noche’ resulta una proposta ambiciosa però que no assoleix les seves pròpies expectatives; amb un resultat final insuls, desordenat i confús que no transmet a l’ espectador ni la intensitat ni el dolor que ofereix el seu impactant punt de partida. Una autèntica llàstima.