‘Un golpe con estilo’ és una proposta que ja hem vist en infinitat d’ocasions: personatges típics, situacions fàcils i reconeixibles, una trama inversemblant i un desenllaç totalment previsible. Si la proposta té algun tipus d’alicient és veure la reunió de veterans que la protagonitzen.
El trio d’atracadors està format per l’impulsor de la idea, un Michael Caine que no acaba de convèncer en un treball absolutament pla; el que es deixa portar, un Morgan Freeman que porta anys acomodat en personatges tòpics i fàcils desaprofitant el seu enorme talent, la seva darrera gran interpretació es remunta a ‘Invictus’ al 2009; i el més reticent, un Alan Arkin que sense fer res extraordinari resulta el millor dels tres amb diferència. Però la sorpresa la trobem entre els secundaris que els acompanyen: una veteraníssima Ann-Margret en plena forma, el cada cop més esporàdic a la gran pantalla Matt Dillon, i el retorn de l’entranyable Christopher Lloyd.
Poc més a destacar d’una pel·lícula sense cap ni peus: excepte alguna seqüència prou divertida com l’assaig del cop al supermercat, la relació Arkin-Margret, les observacions de la cambrera del local habitual, la trucada telefònica a tres bandes, la conversa final del trio o sobretot el visionat del reality televisiu amb els comentaris dels tres espectadors: el millor gag del film. La resta és un seguit de despropòsit rere despropòsit amb nul·la originalitat ni sorpresa que esdevé una comèdia absolutament pobra, massa comú i descafeïnada, que no està a l’alçada del seu trio de protagonistes. Una autèntica pèrdua de temps.