L’adaptació de la novel·la juvenil de Madeleine L’Egle és una proposta molt irregular que combina encerts i virtuts a parts iguales, contentant al públic més jove però arribant a avorrir el més adult.
El guió, a part de deixar masses interrogants i relacions/situacions no gaire ben resoltes, té un ritme excessivament lent, fruit de la recreació innecessària i dilatació del metratge en molts passatges, que acaba provocant que els seus 109 minuts es facin llargs. En el seu apartat artístic s’ha de destacar la seva jove protagonista, Storm Reid, tot un descobriment i que és l’ànima de la pel·lícula, malauradament els seus dos companys de viatges no estan a l’alçada: un impassible company de classe i un, en nombroses seqüències, repetitiu germà petit. El grup tindrà l’ajuda de tres fades galàctiques (la divertida Reese Whiterspoon, la testimonial Mindy Kaling i la poc convincent Oprah Whinfrey) en la recerca del seu pare (correcte Chris Pine) al llarg de tot l’Univers. Aquesta premisa argumental permet a la seva directora mostrar diversos planetes imaginaris, alguns dels quals, el dels nens amb les pilotes, el de les flors o l’interior d’ello, molt aconseguits: els seus efectes visuals són un dels apartats tècnics més notables, a l’igual que el vestuari (principalment el de les senyores cuál, qué i quién), envoltats per la preciosa partitura obra del compositor Ramin Djawadi.
Malgrat les seves bones intencions i la quantitat de milions invertits en la producció del film, aquest no respon a les expectatives i no funciona per culpa de la seva indefinició. Els més menuts, que no seguiran amb massa atenció la història, probablement en tindran prou amb la potent, però d’altra banda poc original, factura visual, el poc carisma de les tres protectores i especialment la forta personalitat de la seva, ella sí, excel·lent protagonista; però per a la resta no és suficient i ens hem de limitar a distreure’ns amb els moments de metratge interessants, realment pocs i molt concrets, mentre esperem que l’aventura arribi al seu final. En definitiva, ens trobem davant d’una pel·lícula que naufraga ja des del seu punt de partida.