El nou film de la cineasta Claire Denis és una proposta tan ben intencionada com fallida. L’espectador pot sentir una empatia instantània amb Isabel (una radiant i omnipresent Juliette Binoche) i entendre perfectament la seva necessitat d’afecte i la seva desesperació després de fracàs rere fracàs però aquesta connexió i l’excel·lent tour de force de la seva protagonista, en un dels millors treballs de la seva dilatada filmografia, no són suficients: principalment perquè aquesta enorme actuació és un miratge enmig d’una sèrie de secundaris que no estan a l’alçada amb un guió en que les diferents personalitats queden difuminades en diàlegs tan pretensiosos com descafeïnats: el missatge arriba, però no precisament gràcies al codi emprat, fet que desgasta l’espectador al que el cansa el sobreesforç provocant que els seus escassos 94 minuts es facin eterns. Si a aquesta dificultat comunicativa li sumem altres diàlegs totalment prescindibles (el grup d’artistes pel bosc, tot i la seva preciosa fotografia, les trobades a la peixateria o la primera aparició del personatge de Gérard Depardieu, entre d’altres) el resultat és l’avorriment absolut.
S’ha de reconèixer la valentia d’ ‘Un sol interior’ a nivell visual. La directora arrisca amb el muntatge i la tipologia de plans, donant a cada situació una diferenciació a través de la posició de la càmara: una conversa en pla seqüència a la barra d’un bar, primers plans, excel·lents plans detall dins d’un cotxe, converses en lleugers picats en funció de qui domina l’escena… Una riquesa visual perfecta que té el seu colofó en la darrera conversa durant els crèdits finals. Una pel·lícula brillant en el seu aspecte formal que malauradament no es veu acompanyada per la resta d’elements del film (amb l’excepció de la seva incommensurable protagonista) provocant que la sensació final sigui d’autèntic desastre.