Jason Moore és un cineasta que ha centrat la seva filmografia en la comèdia fàcil, senzilla i estàndard. El seu darrer treball, aquesta ‘Una boda explosiva’, n’ és una nova i clara mostra; una comèdia fast food, de consum tan ràpid com oblidable.
La seva premisa argumental té la seva gràcia i fins arribar al plantejament del conflicte el film té cert interés, però tan bon punt l’ acció es bifurca en dos escenaris ben diferenciats la pel·lícula es desequilibra de manera molt alarmant. D’ una banda tenim a la parella protagonista, una Jennifer López que demostra, una vegada més, que sap desenvolupar-se molt bé en el gènere (tot i que resulta molt gratuïta alguna seqüència en que ressalta la seva excel·lent figura) i un fluix Josh Duhamel (que va substituïr l’ inicialment previst Armie Hammer, que va ser acomiadat quan va esclatar la seva polèmica amb el canibalisme, i que era una elecció molt més sòlida), que mantenen una entretinguda guerra de sexes; i per una altra banda l’ espai en que resten tots els convidats, amb un estoll de personatges francament pobres, típics i vistos en infinitat de films del mateix estil (especialment un desafortunat Lenny Kravitz), que no aporten res i que espatllen el, ja de per sí, pobre interés que desperta el guió: un conjunt de gags de gràcia més que discutible en que només se’n salven alguns, molt pocs si tenim en compte que ens trobem davant d’ una comèdia.
En definitiva, ‘Una boda explosiva’ és una pel·lícula molt simple; només apta per a espectadors amb expectatives realment baixes, o nul·les, i ganes d’ entreteniment fàcil sense haver de pensar en cap moment.