8 anys després de la intensa Detroit, la cineasta Kathryn Bigelow torna al cinema amb una altra proposta igualment tensa i vibrant.
L’ acció arrenca quan un míssil nuclear, l’ origen del qual no està identificat, es dispara en direcció a EEUU amb només 18 minuts de reacció. A partir d’ aquí, amb un muntatge certament brillant i una sòlida i envolvent banda sonora, obra de Volker Bertelman, assistim a aquests 18 minuts en temps real vistos des d’ òptiques diferents que permeten diversos punts de vista i els mateixos fets amb noves perspectives. La Sala de Crisi de la Casa Blanca (la més aconseguida), el Pentàgon, la base militar que detecta i intenta la interceptació del míssil (certament interessant) i la reacció del president (el bloc més fluix). La trama es divideix en dues fases: la detecció i intent d’ interceptació del míssil i posteriorment, paral·lelament a l’ intent d’ esbrinar qui n’ és el responsable, l’ estudi i decisió de quina ha de ser la reacció: en grau, objectiu i proporcionalitat. S’ ha de destacar la tensió que la pel·lícula provoca en l’ espectador davant allò que sembla inevitable i les seves reaccions i conseqüències fins a un clímax que inicialment sembla desconcertant, pel seu abrupte i obert final, però després de la perplexitat deixa una profunda reflexió en l’ espectador preguntant-se que faria després de la catàstrofe plantejada.
En definitiva, un notable film que, gràcies al seu creïble repartiment i a un intens guió, aconsegueix que l’ espectador estigui pendent en tot moment d’ allò que succeeix a la pantalla sense perdre l’ atenció en cap moment; una fita de la que poden presumir ben poques pel·lícules de la cartellera actual.