‘Una madre imperfecta’ és una pel·lícula realitzada exclusivament pel lluïment de la seva protagonista; una Susan Sarandon omnipresent en pràcticament la totalitat de fotogrames del film. El problema és que tot i aquest entregat tour de force el personatge és massa pobre, no desperta cap empatia i les seves accions amb els diferents secundaris són realment absurdes. Des de la preparació de la boda de l’ ‘amiga’ de la seva filla, la seva relació amb el dependent-estudiant de la botiga o amb el policia retirat, un J.K. Simmons que mostra, un cop més, la seva professionalitat per molt dolent que sigui el producte.
Contràriament, desaprofita l’aspecte més interessant del film: la seva filla. Una Rose Byrne que torna a donar un recital interpretatiu en l’estranyament escàs temps de metratge del que disposa. La primera trobada entre totes dues i la realització del test cap al final són els dos únics encerts de tota la pel·lícula. La resta resulta una reiteració de situacions de la mare del títol amb les persones que l’envolten que no aporten absolutament res (amb l’excepció del sopar amb la seva família italiana, aquesta escena sí val la pena) i que cansen i avorreixen a l’espectador, que està desitjant que s’acabin els eterns 100 minuts de metratge.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta buida, pobre, fallida i avorrida que s’oblida immediatament en sortir de la sala.
