Liam Neeson porta uns anys encasellat en el cinema d’acció. De totes les propostes que ha protagonitzat dins del gènere, la primera entrega de la saga ‘Venganza’ a part, les millors són aquelles en les que l’ha dirigit Jaume Collet-Serra: ‘Sin identidad’, ‘Non-stop, sin escalas’ i especialment aquesta ‘Una noche para sobrevivir’.
La pel·lícula resulta una ració d’entreteniment de qualitat; molt ben rodada, destacant especialment el seu muntatge, i amb un ritme que no decau en cap moment. Un cop hem assistit a la presentació de tots els personatges clau de la història, succeeix el fet que provocarà tot el seguit de conseqüències posteriors. Des d’aleshores el ritme segueix de manera viva i trepidant sense pràcticament donar descans, ni als seus protagonistes ni a l’espectador.
Ens trobem davant d’un film amb l’estructura d’un western de dos pistolers veterans. D’una banda, un eficient Neeson que, com en els dos treballs anteriors amb el director, aconsegueix combinar perfectament l’acció i la personalitat del personatge sense que aquest resulti buit. Al seu davant, un immens Ed Harris, amb el seu carisma intacte, en una interpretació tan sòlida com brillant. Les dues escenes que comparteixen cara a cara són del millor del metratge, així com el duel final, d’aire crepuscular, entre els vagons del tren.
‘Una noche para sobrevivir’ no té un guió gens original, no el necessita. És una proposta aspra, dura, tensa, sense concessions, de gran factura tècnica i amb una parella protagonista en estat de gràcia. Elements molt encertats que donen com a resultat una pel·lícula que aconsegueix atrapar l’espectador ja d’entrada i el manté en absoluta atenció fins al desenllaç. Una fita realment difícil d’assolir.