Hem de ser conscients que el cinema oriental té el seu propi tempo, lent i detallista, però, tot i acceptar ja la premisa d’entrada, a ‘Una pastelería en Tokio’ aquest ritme acaba pesant massa i provocant la desconnexió de l’espectador d’una història tendra, dura i intimista que només desperta interés a estones: principalment el personatge de Tokue (sòlida i entranyable Kirin Kiri).
La pel·lícula està rodada amb gran sensibilitat, acuradíssima la fotografia i preciosa la banda sonora, centrant-se i recreant-se en els detalls, principalment en la cocció a mans de la protagonista. Però tot i aquest detallisme, el film perd força quan s’aparta de la factura visual i passa a la construcció i història del trio de personatges que crea la disfuncional família protagonista. El propietari de la pastisseria del títol és un personatge gris, poc treballat i uniforme del que triguem massa a conèixer la seva situació i tot i així la seva suposada transformació és pràcticament imperceptible i al final no queda clar com queda la seva situació. El mateix podem dir de la jove que l’acompanya. D’entrada la manca d’informació ens pot portar a una suposició errònia. Amb el metratge força avançat se’ns narra un breu apunt que il·lustra el moment que viu però les conseqüències que la porten a prendre una decisió no es resolen en cap moment. Masses llacunes per un guió, tot i que són detalls secundaris respecte a la intenció de la proposta, que deixen a l’espectador diversos interrogants que perfectament es podien haver explicat al llarg dels seus 113 minuts i que haguessin dinamitzat, i molt, la narració.
En definitiva, ens trobem davant d’una pel·lícula descompensada, lenta i avorrida només apta per a espectadors familiarizats amb l’estil, matitzos i peculiaritats pròpies i genuïnes del cinema oriental.