En la seva filmografia (formada per les excel·lents ‘Gracias por fumar’, ‘Juno’, ‘Up in the air’ i ‘Young adult’) el director Jason Reitman sempre ha mantingut un segell personal: un to irònic i certs apunts còmics tot i el dramatisme de la història del film. Amb el seu nou projecte, aquesta ‘Una vida en tres días’ (que realment són cinc), canvia de registre: s’oblida de qualsevol punt irònic i no hi ha humor en cap moment, es volca directament en el drama: una història de sentiments amagats en tots els sentits. Malauradament, el canvi no li ha sortit gens bé, la pel·lícula no s’aguanta per enlloc.
El guió resulta molt forçat ja des del principi, des del moment en que es coneixen el pres fugat (un Josh Brolin que, un cop més, ens mostra un recital de la seva absoluta inexpressivitat) i la mare (una Kate Winslet que fa el que poc en un personatge que no ofereix cap possibilitat) i el seu fill. A partir d’aquí ja no ens podem creure res: ni la primera reacció en arribar a casa, ni que, increïble casualitat, aquest pres acabi resultant la persona perfecta: cuina, arregla la casa, té bona mà amb els nens… precisament el que mare i fill necessitaven. La història es recrea innecessàriament (amb algunes escenes perfectament rodades, com l’elaboració del pastís, això sí) en una relació a tres sense aprofundir en com, per exemple, sorgeix l’amor entre segrestada i segrestador i en canvi perd molt de metratge en flashbacks que ens mostren el perqué de la seva condemma, amb una simple conversa hagués quedat més que clar.
‘Una vida en tres días’ intenta ser una pel·lícula de sentiments i d’emocions però fracassa estrepitosament: no aconsegueix en cap moment que ens impliquem en la història com si aconseguia, que també adaptava una novel·la d’èxit i que es desenvolupava en una situació d’espai i temps relativament similar, la magnífica ‘Los puentes de Madison’ del mestre Eastwood.