La 56ª proposta d’animació de l’estudi Disney té totes les característiques dels nous clàssics de l’estudi i el segell dels seus directors, John Musker & Ron Clements (artífexs de ‘La sirenita’, ‘Aladdín’ o ‘Tiana y el sapo’), és plenament present.
‘Vaiana’ té un inici potent i prometedor. La presentació de personatges i de l’illa on habita la seva protagonista són realment encertats; rodats amb un to de color brillant que desprèn vida. Aquest primer tram del film és el millor amb diferència (divertidíssima la referència a David Bisbal) fins que la jove emprèn la seva aventura marina.
Mentre el guió gira entorn de la Vaiana del títol la pel·lícula resulta entretinguda i refrescant però s’espatlla en aconseguir un dels seus propòsits: trobar el semidéu Maui. El coprotagonista no desperta empatia en cap moment i resulta desafortunat ja des de la seva primera aparició. És un personatge repetitiu que resta més que suma i la seva càrrega pesa sobre la resta de metratge, tot i que la seqüència amb els pirates és realment excel·lent. El clímax final, novament centrat en ella, recupera el to però ja és tard: l’interés de l’espectador ja fa minuts que ha decaigut.
Malgrat la sensació de déjà vu que evoca a altres títols de l’estudi en certs passatges (l’explicació de la història dels avantpassats del poblat o l’aspecte de l’enemic final), ‘Vaiana’ és una pel·lícula correcta i prou aconseguida, però menor dins la trajectòria de l’estudi i molt allunyada de grans títols recents de Disney com ara la taquillera ‘Frozen’.