El pròleg del darrer treball del director Luc Besson evoca, inevitablement, a la taquillera ‘Avatar’ amb aquests peculiars extraterrestres i la seva ídilica i pacífica civilització. No és l’única semblança amb la pel·lícula de James Cameron. ‘Valerian y la ciudad de los mil planetas’ té el mateix problema que aquella; la seva factura tècnica és realment espectacular i d’entrada resulta una estimulant proposta visual, però un cop ja ens hem habituat a la potència de les seves imatges ens n’adonem que només es tracta d’un acaparador embolcall per a un film absolutament buit.
És ben cert que es tracta d’una pel·lícula d’aventures que només busca entretenir però, tot i la seva ‘senzilla’ intenció, el guió requereix un mínim de solidesa, una relativa consistència dels personatges i uns diàlegs que no s’acostin perillosament al ridícul. La seva parella protagonista no ajuda a salvar el despropòsit: ni el Valerian del títol (un apàtic Dane DeHaan) ni l’agent Laureline (entregada Cara Delevingne), la química dels quals és nul·la, ni tampoc un caricaturitzat Clive Owen, l’histriònic Ethan Hawke o Rihanna que només té una escena, inspirada en l’inoblidable ball de Salma Hayek a ‘Abierto hasta el amanecer’.
En definitiva ens trobem davant d’una proposta fallida, llarga (137 eterns minuts) i avorrida que només presenta un interés: els diferents escenaris i personatges creats digitalment, així com observar els diversos trets d’aquest còmic de 1967 que van servir d’inspiració a George Lucas per rodar la seva mítica trilogia ‘Star Wars’: un alicient massa pobre.
