L’ òpera prima d’ Avelina Prat és un simple train de vie de la vida de diversos personatges que no aporta absolutament res: el resultat és una pel·lícula inoqua i avorrida que l’ únic que desperta és indiferència.
El principal problema de la proposta és el seu guió. Ens trobem dins de la història in media res; enmig del conflicte sense saber com ha començat (una simple trucada telefònica per posar en antecedents l’ espectador és massa simple), a més quan més coneixem a Alfredo (correcte, com casi sempre, Karra Elejalde) i la seva quadriculada personalitat menys creïble resulta que hagi acollit de bones a primeres al personatge del títol (veraç Ivan Barnev), igualment d’ incongrüent resulta la reacció de la seva filla, Luisa (plana Alexandra Jiménez): s’ assebenta que el seu pare ha acollit a algú a casa seva i, malgrat la seva distant relació, no fa cap intent per conèixer-lo immediatament? (observació que també es pot aplicar al seu germà). Per continuar amb el despropòsit, Luisa ni tan sols coneix Vasil però comença a interessar-se i investigar sobre la cultura i tradicions búlgares: per què? Si la trama és francament pobra, plena de contradiccions i amb algunes sortides força ridícules (el motiu de la separació d’ Alfredo i Vasil), aquesta sensació de desconcert està reforçada per una estructura i muntatge també desafortunats: el guió està narrat en píndoles, un encapsulat en que si eliminéssim algunes seqüències no passaria absolutament res, unides amb un muntatge sense transicions, amb talls tan sobtats com abruptes.
Els dinars pare-filla i les partides d’ escacs entre els dos ‘companys de pis’, l’ únic destacable del film, no són suficients per salvar ‘Vasil’; una pel·lícula insulsa, fàcil, simple, pobra i totalment prescindible.