El nou film de la cineasta Belén Macías és una proposta irregular: parteix d’ una base literària interessant en la novel·la de Berna González Harbour però en el trasllat a la gran pantalla es converteix en un film típic, tòpic i avorrit que resulta excessivament pobre.
Com s’ apunta en els crèdits finals, la pel·lícula vol ser un homenatge a les víctimes d’ aquesta xacra social que és la pederàstia tan estesa dins de l’ esglèsia i en aquest sentit la proposta compleix amb el seu objectiu: es mostra molt bé aquesta pràctica habitual i l’ autoprotecció i encobriment per part dels estaments més elevats de l’ esglèsia així com la seva connexió i complicitat per les institucions ‘laiques’, i per una altra banda mostra molt bé l’ estat de les víctimes (la reunió de Luna amb l’ associació és el millor del film). Resulta tan encertat com dessolador que el fet que algun membre de la pròpia esglèsia estigui en contra d’ aquesta pràctica i intenti fer alguna cosa al respecte sigui purament anecdòtic. Aquest encert, però, es veu llastrat per un tempo lent que no desperta interès en l’ espectador i arriba a l’ avorriment. Tampoc ajuda un càsting pla i poc entregat que no resulta convincent: començant per una inexpressiva Marta Nieto (que té una seqüència incomprensible i ridícula: mare i filla davant del video a l’ ordinador), passant per un desmillorat José Coronado que interpreta un rol en el que s’ ha encasellat i que li hem vist en masses ocasions, fins arribar a uns secundaris policies, Luis Callejo, Marc Martínez o Francesco Carril, que no aporten absolutament res.
En definitiva, ‘Verano en rojo’ és una proposta ben intencionada però malauradament fallida. Tot i així mereix un aplaudiment la seva valenta denúncia sempre necessària.