El retorn cinematogràfic, 9 anys després, del director Félix Viscarret és una pel·lícula 100% de cinema negre d’aire clàssic. La novetat, i el seu gran encert, és la seva ubicació. Com assenyala el seu protagonista (sòlid Jorge Perugorría) en un moment del metratge: ‘La Habana es tan decadente que se cae a trozos‘. I aquesta és, precisament, La Habana que mostra el film: una ciutat decadent i corrupta, com la mateixa història, retratada amb una fotografia absolutament perfecta i hipnòtica, creant una atmosfera que atrapa l’espectador impedint-li que perdi l’atenció de tot allò que succeeix.
El guió no aporta cap originalitat al gènere, de fet aquest thriller recull tots seus elements imprescindibles: personatges foscos, alguna persecució, informadors, ambients tensos, corrupció, secrets i, com no hi podia faltar, una misteriosa femme fatale (sensual Juana Acosta). Totes aquestes peces es van unint per resoldre el trencaclosques que suposa l’assassinat d’una professora d’un institut d’un barri marginal de La Habana, en que es mesclen drogues i altres elements foscos a ritme d’un saxofon jazzístic i minimalista que posa les notes del teló de fons a la sòrdida història.
Sense ser cap obra mestra ni una proposta gens original, ‘Vientos de La Habana’ resulta un thriller prou aconseguit i efectiu com per no decebre i oferir a l’espectador allò que espera: una bona ració de cinema negre en estat pur.