‘Villaviciosa de al lado’ és una esbojarrada comèdia que no aporta res de nou; si s’hagués rodat als anys 80′ seria exactament igual. És una proposta coral farcida de personatges típics i tòpics en situacions que hem vist en infinitat d’ocasions a la pantalla. Malgrat tot, la pel·lícula funciona i entreté durant els seus, ben ajustats, 90 minuts de metratge.
Ens presenta una guerra de sexes que, en aquesta ocasió, guanya amb moltíssima claredat el bàndol masculí. La química d’aquest variat grup format per l’alcalde (convincent Leo Harlem), l’oposició (Carlos Santos en un canvi radical de registre respecte a El hombre de las mil caras), l’apunt exòtic que representa el capellà negre (Bore Buika), un Arturo Valls molt menys sobreactuat del que és habitual, el gay (Antonio Pagudo, el més fluix de tots), l’innocent (correcte Jorge Asín), el fill (inexpressiu Jon Plazaola) i el tonto (Salva Reina, el millor amb diferència) és molt superior a la pobra del sector femení: format per Carmen Ruiz, Goizalde Nuñez, Yolanda Ramos i Julieta Serrano que es limiten a interpretar els seus respectius registres habituals, una desaprofitada Belén Cuesta, Corina Randazzo (que és un simple guarniment) i Macarena García (que s’estrena en el gènere còmic). Enmig de tots ells hi trobem el personatge de Carmen Machi, que acaba resultant repetitiu amb el seu excés de visites al cementiri.
El guió, que conté gags hilarants (el confessionari o la processó) i que ofereix els seus millors moments en les diverses reunions dels afortunats per decidir com cobrar el premi, és una mostra de la hipocresia i doble moral de la societat reflexada a petita escala en tots els habitants de Villaviciosa de al lado, brillants i actuals els crèdits finals amb la sort dels seus protagonistes.
Ens trobem davant d’un sa entreteniment sense pretensions, amb l’únic objectiu d’evadir l’espectador i divertir-lo, i ho aconsegueix sobradament.