Després de la notable òpera prima ‘Adiós pequeña adiós’, la sòlida ‘The town, ciudad de ladrones’ i la brillant ‘Argo’, el projecte més personal de Ben Affleck, ‘Vivir de noche’ (n’és director, guionista i protagonista), resulta la seva primera ensopegada darrera de la càmara.
El seu principal problema és la desmesurada ambició del projecte. El guió vol abarcar masses subtrames i això distreu i diversifica l’atenció de l’espectador. Si li sumem un dilatat metratge (129 minuts) i un ritme excessivament lent la proposta acaba provocant alhora pèrdua d’interés i avorriment. La seva factura tècnica és certament molt acurada (direcció artística, vestuari i fotografia) però l’artística no està a l’alçada. Començant pel mateix Affleck, novament inexpressiu i que aporta al seu personatge una empatia i carisma nuls, i continuant amb els desaprofitats Brendan Glesson i Sienna Miller, uns fluixos Chris Messina i Zoe Saldana, un repetitiu Chris Cooper i una poc aprofundida Elle Fanning.
La història és realment pobre, l’inici del conflicte (la relació Affleck-Miller) no és creïble si tenim en compte les circumstàcies en que es desenvolupa, els dos eixos enfrontats: els caps de les respectives famílies mafioses no desperten la més mínima inquietut, l’evolució del personatge de Zoe Saldana no té lògica, la reunió clau al casino en construcció no s’aguanta per enlloc i el duel final, leit motive durant tot el film, acaba amb un tiroteig a l’hotel sense que tingui la rellevància ni transcendència que s’esperava.
Ens trobem davant d’una pel·lícula que aspira a tot i finalment no convenç en res. Eliminar més d’una subtrama, no recrear-se innecessàriament en certs passatges, i donar més pes a certs personatges que, malauradament, passen pel guió de manera fugaç probablement haguessin evitat el fracàs de ‘Vivir de noche’.