L’òpera prima d’ Ángel Gómez Hernández és un film de terror de manual: tòpic i previsible. El director ha copiat la fòrmula estàndard del cinema del gènere propi de Hollywood i aquest és el seu gran error: tractant-se d’un film de producció espanyola, hi ha masses elements que no quadren amb una història que no tingui lloc a EEUU (la professió del matrimoni, el fet que ell guardi una escopeta, l’expert en fenòmens paranormals televisiu) i això provoca que l’espectador, a més de no entrar en cap moment en la proposta, se n’allunyi ja d’entrada. Fins i tot, com en la majoria de films ianquis, deixa oberta una porta a una possible seqüela que, evidentment, no arribarà.
A part d’un guió realment senzill i certament trampós (ja que la família inicial a priori protagonista només és l’excusa per l’entrada en acció dels autèntics protagonistes: l’ expert i la seva filla), l’altre gran handicap de la pel·lícula és el seu repartiment: Rodolfo Sancho no resulta creïble, Ramon Barea està correcte com sempre i Ana Fernández ofereix un treball realment pobre, només Belén Fabra convenç (seva és la millor escena del film amb diferència, al llit del seu fill) però està certament desaprofitada. S’ha de destacar, això sí, la seva factura tècnica (alguns plans estan molt aconseguits), nombrosos cops d’efecte realment efectius, del triple clímax en paral·lel de tres personatges diferents el notable que transcorre al sotan i un epíleg, aquest sí, totalment inesperat; però aquests encerts no són arguments suficients per salvar una proposta massa fluixa.
En definitiva, ‘Voces’ és una nova ració de terror competent i fàcil que no arrisca en cap moment, contràriament juga sempre sobre segur en un tauler arxiconegut i amb uns elements marcats des del principi, donant com a resultat un film només apte pels més fidels i entusiastes del gènere, amb un nivell d’exigència certament mínim.
