12 anys després d’ ‘Una hora más en Canarias’, el cineasta David Serrano torna al musical mantenint el to de comèdia que, amb l’excepció de ‘Días de cine’, ha mantingut al llarg de la resta de la seva filmografia: ‘Días de fútbol’ i Tenemos que hablar.
La història transcorre en dues línies temporals. Una més innocent i musical (amb un notable treball d’ambientació) situada al 1989, la més aconseguida i que compta amb dos debutants que tenen força carisma i química; els joves Izan Fernández (que malauradament falla, i molt, en l’apartat musical) i Renata Hermida Richards, que es veuen eclipsats pel personatge de Luis, alias Robocop, interpretat pel també debutant Rodrigo Gibaja; el millor del film amb diferència i que centra tota l’atenció en cada aparició en pantalla. L’altra transcorre en l’actualitat i és força més fluixa per culpa del seu repartiment. Els personatges surten perdent en relació a les seves versions infantils (amb l’excepció de Dani Rovira), principalment la parella protagonista: un apàtic i pla Raúl Arévalo, que després d’uns interessants inicis cinematogràfics porta molts anys sense oferir-nos la intensitat que li hem vist en algunes excel·lents interpretacions, i Karla Souza, en el seu debut en el cinema espanyol, que a l’igual que el seu partenaire dóna vida a un personatge sense ànima.
A ritme d’ Hombres G, ‘Voy a pasármelo bien’ resulta una entretinguda feel good movie pròpia de la cartellera estival. Una proposta agradable que es gaudeix i proporciona una entranyable dosi de nostàlgia, acompanyada per alguns dels himnes generacionals espanyols de la dècada dels 80′, ideal per als espectadors que van estudiar EGB i que ara ja han passat el llindar dels 40.