L’ òpera prima de la cineasta Chloe Okuno és un thriller psicològic molt estàndar: seguint pas a pas els cànons del gènere i sense la més mínima originalitat.
L’ únic tret que potser la diferencia de la resta de propostes similars és la seva ubicació. L’ acció transcorre a Bucarest, ciutat molt poc cinematogràfica, i aquí és on trobem els moments més encertats del metratge; es transmet molt bé la soledat de la seva protagonista (plana Maika Monroe) en aquest espai en que no es pot comunicar ni tampoc té amb qui fer-ho. Aquests primers minuts d’ aproximació desperten cert interès, però un cop superada aquesta fase, i quan comença l’ acció, la pel·lícula es transforma en avorrit joc del gat i el ratolí entre la protagonista i el seu estrany veí (inexpressiu Burn Gorman). L’ espectador assisteix a les típiques anades i vingudes entre els dos personatges esperant que l’ interés i intensitat augmentin amb algun gir de guió. Malauradament, aquesta espera s’ allarga fins al final dels seus, afortunadament, ajustats 95 minuts sense resultat. El desenllaç no ens porta cap gir ni cap sorpresa: la trama continua absolutament plana i previsible com la resta del film i acaba resolent-se en un clímax fàcil, tòpic i sense el més mínim alicient.
Okuno desaprofita unes localitzacions interessants per donar un altre aire a un guió repetit en infinitat d’ ocasions. És ben cert que el punt de partida és francament pobre però no es denota el més mínim esforç en intentar fer quelcom diferent, limitant-se a realitzar un film tan simple com decepcionant.