Disney celebra el seu centenari amb una proposta d’ estil i estructura digna dels seus grans clàssics, sense oblidar fer un homenatge a tota la seva filmografia: l’ aparició d’ alguns personatges, la referència a d’ altres en certs desitjos o el repàs íntegre en els seus crèdits finals.
Un cop més assistim a la narració d’ un conte i el seu inici resulta francament prometedor: la seva protagonista, Asha, té força carisma i el seu inseparable amic, en aquesta ocasió la cabra Valentino, resulta divertit. A més el primer número musical, la descripció de Rosas, és força potent. Però malauradamet aquestes bones sensacions s’ esvaeixen ràpidament. Amb el transcurs del seu ajustat metratge (uns escassos 88 minuts) l’ interès decau, i molt. Tampoc hi ajuden la resta de números musicals que (amb l’ excepció del de la formació del grup rebel, novament aconseguit) són força pobres. Si la intenció de l’ estudi en el seu centenari era recuperar l’ esperit dels clàssics demostra (malgrat la seva dissimulada actualització amb un grup de rebels heterogeni, inclusiu i políticament correcte) que aquest ja ha quedat desfasat. Per molt conte que sigui, la fòrmula va tenir el seu moment d’ esplendor (que ha estat vigent durat molts anys) però la línia que ha de seguir és la impulsada en la darrera dècada; especialment en les seves brillants coproduccions amb Pixar.
Encara que la celebració del seu centenari sigui aquesta fluixa ‘Wish, el poder de los deseos’, s’ ha de felicitar l’ estudi: per a moltes generacions parlar de cinema d’ animació és parlar Disney Pictures i, tot i que la competència és cada cop més nombrosa i en algun cas francament excel·lent, sembla que el seu regnat s’ allargarà encara durant uns anys més.