L’ adaptació cinematogràfica de la novel·la de Laia Aguilar és una aconseguida feel good movie i resulta la proposta més sensible de la filmografia del seu director, Javier Ruiz Caldera.
El guió equilibra perfectament la comèdia (els oxímorons o la divertida escena de la còpula) i el drama (la brillant seqüència del pont) mentre segueix al personatge del títol (debutant Jordi Catalán), el qual quan perd a la seva mare deixa a la seva àvia (una sòlida, i malauradament esporàdica en la gran pantalla, Àngels Gonyalons) per anar-se’n a viure amb el seu pare, al que ni tan sols coneix (un Miki Esparbé en la millor interpretació de la seva carrera). A partir d’ aquí la particular personalitat del nen toparà amb la del seu pare que intentarà guanyar-se’l alhora que ha de demostrar a la seva sega sogra que la decisió d’ Ingrid va ser encertada. La pel·lícula es desenvolupa amb ritme i, malgrat que el seu argument sigui típic i tòpic i no aporti cap originalitat, resulta prou entretimguda, amb els apunts justos de dramatisme (que mai busquen la llàgrima fàcil), per convèncer i, en moments puntuals, arribar a emocionar a l’ espectador. Compta, a més, amb el valor afegit de la presència, encara que testimonial, de cares molt conegudes en papers secundaris com Anna Castillo, Berto Romero (hilarant i que reclama més minuts de metratge), Nausicaa Bonnín o Carlos Cuevas (les constants referències així com l’ epíleg final).
En definitiva, ens trobem davant d’ una petita joia que convenç i emociona: un film que, sense grans aspiracions, aconsegueix resultar una dosi de sensibilitat que deixa en l’ espectador una agradable sensació i un somriure permanent un cop acabada la projecció. Una proposta força recomanable.