El pròleg, com l’anterior Wonder Woman, a Temiscira resulta certament potent i ens fa pensar que ens trobem davant d’una altra excel·lent pel·lícula, com va ser l’anterior, però les expectatives es rebaixen immediatament quan veiem la primera aparició del personatge al 1984 del títol.
Si bé, també com l’original, la seva factura tècnica torna a ser notable (amb l’afegit de comptar amb el mestre Hans Zimmer a la banda sonora) el film no funciona. El seu gran problema és l’habitual en el gènere de superherois: la força de l’heroi es mesura en funció del seu enemic i aquí és on falla estrepitosament aquesta seqüela: el dolent del film (un Pedro Pascal sobreactuat i amb un carisma nul) és ridícul. Sort de la presència d’una creïble Kristen Wiig com a Bàrbara/Cheetah (un personatge que recorda massa a la Catwoman de la saga de Batman) que sí que està a l’alçada de la protagonista (una Gal Gadot consolidada en el seu rol); de fet els seus dos enfrontaments són del millor del metratge, així com també la persecució en carretera per Egipte. Per contra el retorn de Chris Pine resulta tan forçat com fluix i el seu descobriment i observació dels anys 80′ no aporta res i dilata encara més un metratge que amb 151 minuts resulta absolutament excessiu.
Malgrat alguns encerts i l’innegable carisma de l’heroïna, la pel·lícula no convenç (algunes llacunes de guió no hi ajuden) i acaba convertint-se en una proposta força avorrida que no enganxa l’espectador, el qual arriba al final esgotat, pel seu excessiu metratge, i francament decepcionat. Ens trobem davant d’una seqüela indigna de l’original, si aquest és el camí millor que la saga acabi aquí i ens quedem amb el record de la brillant ‘Wonder Woman’, la de 2017.