L’inici d’aquesta nova entrega és realment prometedor: la lluita inicial entre els mutants i els centineles està realment aconseguida. Després assistim al viatge al passat (estil ‘Regreso al futuro’ o ‘Terminator’) i és on enllacem amb l’anterior ‘X-Men: Primera Generación’. Diversos canvis respecte a l’anterior, el principal l’augment d’importància del personatge de Mística (degut a necessitats del guió o bé amb la intenció de lluir el màxim possible a l’actriu del moment?), l’altre gran diferència és la completa adaptació de James McAvoy al personatge de professor; si en l’anterior no acaba de convèncer ara ens brinda una de les millors interpretacions de la seva carrera.
Lobezno (correcte, un cop més, Jackman) és l’enllaç entre les dues sagues. Tot i que té la seva gràcia veure’l als anys 70, els flashforwards cap al futur no tenen cap interés, més aviat al contrari. Veure els Xavier i Magneto del futur empitjora enlloc d’enriquir el resultat: ni Patrick Stewart ni Ian McKellen estan ja per aquests personatges i el mateix podríem dir de Tormenta, una presència purament testimonial. Si el futur hagués estat únicament el pròleg i l’epíleg, la pel·lícula hagués guanyat en intensitat ja que, si bé no es fa llarga i resulta força distreta, en cap moment t’arriba a atrapar completament.
La saga ‘X-Men’ està molt bé, és una de les millors adaptacions de personatges de Marvel però ja va tenir el seu moment. Resulta innecessari recuperar-los, més quan ja s’ha iniciat una reboot amb uns altres actors i època per als personatges. Esperem que la, ja anunciada, propera entrega segueixi el camí marcat per ‘X-Men: Primera Generación’ i s’oblidi de l’anterior, i millor, trilogia ‘X-Men’.