El nou film de Daniel Benmayor és una proposta d’acció de sèrie B amb un guió mínim, arxiconegut, típic i tòpic que només serveix d’excusa per mostrar-nos les diferents escenes d’acció, realment ben rodades tot s’ha de dir.
La presentació inicial amb l’excel·lent tiroteig ens evoca inevitablement als films del gènere propis de Hollywood però com apunta un dels personatges ‘això no és Amèrica és Barcelona’ i aquí és on la premisa de la història naufraga estrepitosament. Així com el thriller en el cinema espanyol és un gènere que ha evolucionat molt en els darrers anys i actualment és un dels més interessants de la producció del país aquesta brutal pel·lícula de samurais moderns no resulta veraç en cap moment. El seu estoll d’intèrprets no ajuda a digerir la proposta: els antagonistes ho són també en el seu treball, el debutant Teo García demostra ser un més que notable coreògraf i intèrpret de combats però les seves aptituts interpretatives resulten més aviat nul·les i per contra Óscar Jaenada està tan histriònic com exagerat (curioses les seves expressions en català). Al seu voltant, Óscar Casas no aporta res a la història i el seu personatge és certament prescindible, Sergio Peris-Mencheta absolutament pla, una vegada més, i Andrea Duro, sense fer res de l’altre món en té prou per ser la millor de tots.
Un conjunt de lluites certament aconseguides (especialment els combats cos a cos) no són suficients per salvar una proposta tan fluixa i previsible que no s’aguanta per enlloc. Com assenyala el seu títol una pel·lícula extrema, fet precisament que li resta tota engruna de credibilitat. Una autèntica pèrdua de temps.