Al llarg de la seva filmografia, ‘Virgen a los 40’ (2005), ‘Lío embarazoso’ (2007), ‘Hazme reír’ (2009) i ‘Si fuera fácil’ (2012), el director Judd Apatow ha creat un estil propi: una comèdia amb els punts justos d’escatologia, humor gruixut i situacions i diàlegs delirants que en el fons amaguen un drama, sovint amarg i nostàlgic, i mostren l’etern conflicte que suposa madurar i entrar a l’edat adulta pels seus personatges, tots ben entrats en la trentena.
‘Y de repente tú’ és una mostra perfecta d’aquest segell personal. La pel·lícula se centra en la seva omnipresent protagonista; Amy, la fins ara televisiva Amy Schumer (també guionista del film) que, sense acabar de despertar l’empatia suficient de l’espectador, aguanta bé el pes de tot el metratge. És ella qui pateix el conflicte de madurar i deixar el seu estil de vida (que té inculcat des de petita, com veiem en el brillant pròleg) quan coneix, per motius de feina, a un doctor totalment antagònic a ella (un Bill Hader, molt més seriós i contingut del que ens té acostumats). La química sorgeix entre els dos, tant entre els personatges com entre els seus intèrprets, i això descoloca Amy, conflicte afegit a les seves complicades relacions familiars (les escenes més aconseguides de la pel·lícula) tant amb el seu pare com amb la seva germana, una Brie Larson que en cada aparició reclama més minuts de metratge.
Personatges estrambòtics (els companys de feina d’Amy), diàlegs realment hilarants (la conversa telefònica del dia després del sopar entre periodista i doctor o la discussió al cinema), diverses aparicions estelars (especialment les de Daniel Radcliffe i Marisa Tomei) i escenes molt divertides (l’actuació de les cheerleaders) composen una de les comèdies més interessants de la temporada, de la que resulta inevitable sortir de la projecció tararejant el tema ‘Uptown Girl’ de Billy Joel. Molt recomanable.