El segon film del cineasta Emmanuel Poulain-Arnaud és una proposta agradable. Malgrat que sigui força tòpica, el seu ritme i els seus escassos 85 minuts de metratge fan que es disfruti ja que el director és prou intel·ligent per no recrear-se ni dilatar innecessàriament un guió que no dóna més de si.
El pròleg ja resulta un bon indicador de la personalitat de la seva protagonista, creïble Alexandra Lamy, que ben aviat s’ enfronta a la troballa que desencadena el conflicte, durant el qual coneixerà realment el seu marit, tres dels seus quatre fills i fins i tot a ella mateixa. La resposta dels diferents sospitosos és irregular: la del fill gran, Max, és tan brillant com hilarant; la del segon, César, força pobre; la de Poupi poc desenvolupada tenint en compte la seva transcendència; la del marit divertida; i la de la mateixa Annie interessant d’ entrada però no versemblant en el seu desenvolupament. S’ han de destacar les seqüències corals que funcionen força bé, com els trajectes en cotxe o l’ escena de la cançó entre germans: un dels moments més emotius del metratge. El seu to lleuger no amaga una relació materno-filial massa inusual: la relació entre pares i fills, tenint en compte les seves edats, no s’ acaba de creure així com les respectives reaccions dels membres de la disfuncional família a l’ hora de comprendre i acceptar els successius descobriments. D’ entrada, i tenint en compte la lleugeresa del to de la proposta, l’ espectador es deixa portar però a la que reflexiona mínimament no dóna crèdit al que està veient.
En definitiva, ‘¿Y esto… de quién és?’ és una comèdia senzilla i honesta. Un film que només buscar proporcionar a l’ espectador una estona de diversió i evasió sense cap altre pretensió i en aquest sentit assoleix el seu objectiu però resultant típic i tòpic. Aquesta mateixa història l’ hem vist en infinitat d’ ocasions i el fet que no tingui cap detall que la faci especial ni que la diferencii de la resta provoca que s’ oblidi instantàniament en acabar la projecció.