Ken Loach és fidel a si mateix. La seva voluntat és agitar consciències i fer reflexionar l’espectador mitjançant un cinema compromès i de denúncia social, posant ènfasi de manera clara, directa i propera a la realitat que ens envolta i a les seves injustícies. El seu darrer treball, distingit amb la Palma d’Or a la millor pel·lícula en la darrera edició del Festival de Cannes i amb el Premi del Públic de la darrera edició del Festival de San Sebastián n’és l’última mostra.
El guió, brillant i novament obra de Paul Laverty (habitual en la filmografia del director), mostra l’absurd de l’actual sistema a través del seu protagonista (un correcte Dave Johns que desaprofita, però, un personatge en que s’hagués lluït qualsevol altre intèrpret; Peter Mullan, per exemple), que es veu immers en un contrasentit quan ha de seguir els passos i tràmits de l’administració per tal de defensar els seus drets. Durant el contenciós, coneix a una dona (perfecta Hayley Squires, el millor del film) que també manté la seva pròpia lluita amb la burocràcia.
La pel·lícula és un mirall de la realitat present: crisi, atur, pobresa energètica, desnonaments… i fàcilment l’espectador s’alínea amb els desafavorits personatges; identificant-s’hi i compartint la seva ràbia i frustració. Tot i que el director es recrea en certs passatges, provocant sensació de repetició i dilatant un metratge que amb alguns minuts menys hagués guanyat en intensitat, ‘Yo, Daniel Blake’ és una proposta tan notable com necessària.