La sisena proposta de Daniel Monzón és una pel·lícula molt irregular. El seu debut va ser a l’original ‘El corazón del guerrero’ (2000), després va venir la comèdia i pitjor treball de la seva filmografia ‘El robo más grande jamás contado’ (2002), posteriorment es va especialitzar en el thriller amb ‘La caja Kovak’ (2006), ‘Celda 211’ (2009), el seu millor film amb diferència, i El niño (2014). Ara torna a la comèdia amb aquesta ‘Yucatán’, que combina alguna seqüència de format thriller (la ruleta russa) amb d’altres fàcils i pobres de comèdia (Casablanca), separades per aconseguits números musicals (especialment el del tema ‘Me cago en el amor’).
Després de participar en les anteriors ‘Celda 211’ i ‘El niño’, Luis Tosar torna a les ordres del director en un treball descompensat: ni té la seva intensitat habitual quan roda personatges foscos ni es deixa anar prou tractant-se d’una comèdia, tot i així resulta molt millor que el seu company Rodrigo de la Serna (en el seu segon treball al cinema espanyol després de Cien años de perdón, on ja va coincidir amb Tosar), excessivament histriònic i sobreactuat. Cap dels dos, però, té res a fer davant l’aparició de Joan Pera (els seus diàlegs amb Tosar ens ofereixen els millors moments del metratge), malauradament esporàdic a la gran pantalla, que acapara tota l’atenció només amb la seva presència. Al seu voltant graviten altres desafortunats personatges que no aporten res; des de la família de Pera fins a l’objecte de desig dels dos protagonistes: Stephanie Cayo.
Un altre problema del film és la recreació totalment innecessària en certes escenes que no aporten res provocant, únicament, que el metratge final es faci etern: 130 minuts. Per sort el film té constants girs de guió que eviten que l’espectador pugui arribar a desconnectar de la trama, especialment la ressolució final; aquesta sí molt aconseguida i certament original.
En definitiva, Monzón havia trobat una convincent i sòlida línia amb el thriller i ara se n’ha sortit amb un fallit retorn a la comèdia. Esperem que torni al gènere en que ha donat el millor de si abans que comenci a decaure una trajectòria, fins ara, si més no interessant.