‘Z. La ciudad perdida’ està rodada amb estil clàssic i és una proposta desmesuradament ambiciosa. Amb voluntat d’estar a l’alçada d’algunes cèlebres èpiques pel·lícules d’aventures, la narració de l’obsessió de Percey Fawcett per trobar la llegendària ciutat d’El Dorado, aquí anomenada Z, acaba resultant un film tan pla com etern i avorrit.
El film té dos greus problemes. El primer és el seu guió: massa pobre. El pròleg inicial pot justificar la primera expedició del protagonista a l’Amazones però, un cop ha complert la seva missió, la seva posterior obsessió així com l’acceptació per part de la seva família provoca que la poca empatia pel protagonista desaparegui. Curiosament, el més important de la trama com són les diverses expedicions a la selva acaben convertint-se en els moments més avorrits del metratge, fruit d’un ritme lent i monòton. Per contra el film ofereix els seus punts forts en les escenes familiars així com en el tram de la batalla a la Primera Guerra Mundial, sorprenentment les a priori més allunyades del nucli central de la trama. L’altre gran handicap de la proposta és el seu repartiment. Començant pel seu protagonista: un Charlie Hunnam que, tot i que correcte, desaprofita un personatge en que s’hagués lluït qualsevol altre actor (l’inicialment previst Brad Pitt, per exemple), passant pel seu inseparable company Henry Costin: un Robert Pattinson una vegada més amb expressivitat nul·la, o el seu fill: un Tom Holland que no resulta convincent en cap moment. En un repartiment clarament masculí és Sienna Miller qui acapara l’atenció en cada aparició en pantalla, sent la millor del repartiment amb diferència, fins al punt que el seu és el personatge més interessant, i desaprofitat, de la pel·lícula.
La seva factura tècnica, però, és realment brillant. La seva fotografia resulta hipnòtica, la direcció artística i vestuari són molt acurats, el maquillatge certament treballat i la banda sonora acompanya molt bé els diferents moments claus de l’odissea, però tots aquests nombrosos encerts tècnics no són suficients per salvar un film en que s’abandona l’interés després de la primera expedició i ja no es recupera. L’atenció només torna breument en el combat a les trinxeres però es perd immediatament quan el conflicte bèl·lic finalitza: l’espectador desitja que la nova expedició de pare i fill a l’Amazones acabi aviat, ja que està esgotat i és que 141 són masses minuts. En definitiva, ‘Z. La ciudad perdida’ és una proposta tan ambiciosa com decepcionant.