Després de la bèl·lica, i oscaritzada, Sin novedad en el frente, el cineasta Edwar Berger se supera amb aquesta adaptació de la novel·la homònima de l’ autor Robert Harris i firma una pel·lícula rodona.
Un omnipresent i sòlid Ralph Fiennes (clar aspirant a l’ oscar a millor actor protagonista) lidera un repartiment en estat de gràcia en aquest guió (mereixedor no només de la nominació sino el premi) que funciona amb la precisió d’ un rellotge, dotat d’ un ritme constant que no decau en cap moment tot i que, a priori, el fet que la trama transcorri durant la celebració del conclave del títol no auguri una proposta àgil. Contràriament l’ interès va in crescendo a mesura que es desgrana una hiperrealista dissecció de l’ esglèsia actual a través dels seus membres més destacats, els cardenals participants en l’ acte del títol. Tenim tot tipus de personalitats: els corruptes, els idealistes, els reaccionaris, els progressistes, els abusadors sexuals, els conservadors… així com les diferents faccions i blocs que s’ estableixen i les diverses trames (la majoria de joc brut) per aconseguir l’ ansiat tro de pontífex, mostrant també el silenciós i marginat paper de la dona a l’ esglèsia (com s’ assenyala al film, han de ser invisibles) focalitzat en una continguda Isabella Rossellini que té un moment puntual decisiu i brillant. Assistim a un joc de maipulacions i lluita de poder en que l’ espectador assumeix finalment que, sigui quin sigui el resultat un cop es produeixi la fumata blanca, com s’ assenyala en un diàleg de la proposta, probablement hagi guanyat l’ opció menys dolenta.
Ens trobem davant d’ un film valent i necessari. Intensa, interessant, entretinguda i grandíssima pel·lícula de visionat imprescindible. Una de les joies de la temporada.