Guillermo del Toro demostra un cop més que l’aspecte visual és el seu fort. ‘La cumbre escarlata’ és una obra preciosa. La direcció artística, amb aquesta mansió del títol mostrada amb infinitat de detalls, el vestuari, una fotografia plena de matitzos i donant un protagonisme vital al color i l’excel·lent banda sonora donen com a resultat una proposta totalment hipnòtica. El problema, però, és que un cop ja ens hem meravellat amb la seva acuradíssima ambientació, ja no queda res més.
Ens trobem davant d’un film absolutament buit. La història és típica i tòpica, avorrida i perfectament previsible. El seu ritme és massa lent i no hi ha espai per a la sorpresa: podem anticipar fàcilment tot allò que succeïrà en el guió sense equivocar-nos. Els intèrprets tampoc ajuden a despertar el mínim interés; ni Mia Wasikowska ni Tom Hiddelston transmeten cap emoció i la seva química és zero, a més Charlie Hunnam manté la inexpressivitat que ja va mostrar a l’anterior treball del director, ‘Pacific Rim’. Per sort, per sobre de tots ells una immensa Jessica Chastain, demostrant que és una actriu totalment camaleònica capaç de fer creïble qualsevol personatge, brilla amb llum pròpia; ella és l’únic destacable de la pel·lícula, fora de la seva factura tècnica.
En definitiva ‘La cumbre escarlata’ és una proposta totalment fallida magníficament rodada.