L’origen teatral del guió d’aquesta esbojarrada comèdia és més que evident, un únic espai per al transcurs de la improvisada teràpia del grup protagonista que perd frescor i dinamisme amb un ritme que a la gran pantalla es veu interrumput pels descansos entre cada exercici que es proposa durant la trobada.
La clau de la trama és la personalitat dels sis pacients i els seus respectius tocs i aquí és on la proposta grinyola: Alexandra Jiménez, un cop més convincent, aterroritzada pels virus i gèrmens; Paco León, realment divertit i que es converteix en un dels pilars del grup, amb els seus recomptes constants; Óscar Martínez, que desaprofita les enormes possibilitats del seu problema d’insults indiscriminats; Rossy de Palma que amb la seva obsessió pel control no desperta la més mínima empàtia i acaba resultant el personatge més fluix; Nuria Herrero que inicialment passa força desapercebuda però que a mesura que avança el metratge va adquirint entitat amb les seves hilarants repeticions; i un Adrián Lastra que, tot i la seva destacada malaltia, no acaba de convèncer per la personalitat que s’ha donat al seu personatge. Tampoc no hi ajuda l’únic rol aliè al grup: una estrambòtica i excessiva Inma Cuevas en la pell de la secretaria del doctor que resta més que suma.
Ens trobem davant d’una pel·lícula massa irregular. Amb una dilatada presentació de personatges que, després del primer contacte, triguen molt a funcionar com a conjunt. Tot i que algunes topades entre membres són prou divertides, les enormes possibilitats que ofereix el guió estan realment desaprofitades i el film resulta absolutament pla, només despertant l’interés en els exercicis individuals al tram final. En definitiva ‘Toc toc’ resulta una proposta fallida, massa allunyada de la vida i comicitat que la mateixa història transmetia sobre els escenaris: una llàstima.