La desena adaptació cinematogràfica d’una obra de l’autor John Le Carré té totes les seves característiques però en aquesta ocasió resulta francament desafortunada. Els principals trets que fan fracassar la proposta són un guió que parteix d’una premissa massa forçada, que es prolonga amb una reacció i conducta del seu protagonista que no resulta creïble, i d’altra banda un repartiment sorprenentment fluix.
L’arrencada al Marroc és excessivament aleatòria i el comptable rus (sobreactuat Stellan Skarsgard), curiosament, encerta de ple i topa amb una de les poques persones que actuaria com ho fa el personatge central. Posteriorment només el personatge de l’agent del MI6 (Damian Lewis, el més coherent del film) està a l’alçada dels fets amb les diferents reunions en les negociacions de l’operació. El matrimoni protagonista (format per un apàtic Ewan McGregor i una desaprofitada Naomi Harris, que reclama més pes i minuts en pantalla), a més de no resultar convincent com a parella i de química zero, actua d’una manera insòlita, especialment increïble que ella s’acabi deixant portar.
Tot i algun passatge molt encertat (el fragment a París), ‘Un traidor como los nuestros’ és un film massa pobre, tenint en compte la seva base literària, i acaba resultant una proposta tan llarga (118 són molts minuts per una història excessivament simple) com avorrida. El pitjor trasllat a la gran pantalla d’una novel·la de Le Carré en molts anys.
