Ant-man va representar la presentació d’un heroi menor dins l’univers Marvel, una proposta familiar molt distreta i sense aspiracions que complia sobradament amb el seu objectiu. Després de veure’l al crossover que va suposar Capitán América: Civil War, ara l’heroi torna en un film situat temporalment posterior a la tercera entrega de la saga del capità de Los Vengadores.
Aquesta seqüela manté el to per a tots els públics de l’original, destacant el protagonisme que adquireix Hope i el seu alter ego, la vespa del títol, que es transforma d’instructora a l’anterior a companya d’acció. Michael Peña també ha guanyat presència com a element còmic del film i s’ha de reconèixer que, tot i que potser una mica repetitiu, resulta força divertit amb algun gag realment hilarant. La trama es desdobla a l’hora de presentar els enemics del protagonista per satisfer dos vessants de públic: d’una banda l’estrafolari i pobre Sonny Burch (Walton Goggins) pels més menuts i per una altra Ava (convincent Hannah John-Kamen) per a l’adult, un personatge certament interessant ple de matitzos i que esperem que, en cas d’haver-hi més entregues, es mantingui a la franquícia ja que després de la seva presentació en aquesta pel·lícula pot aportar molt en futures produccions. A més d’aquest notable personatge, ‘Ant-man y la avispa’ ens porta el retorn de dos veterans de luxe: Laurence Fishburne i Michelle Pfeiffer, la presència dels quals sempre és un valor afegit.
Tot i que tècnicament perfecta (brillants els efectes visuals, un tret característic de la factoria Marvel), la proposta pateix en alguns aspectes: no té la sorpresa de la seva predecessora, els jocs amb la policia són massa fàcils i la relació de Scott amb el nou marit de la mare de la seva filla ha patit un canvi increïble de l’anterior film a aquest. Malgrat aquests handicaps ‘Ant-man y la avispa’ no deixar de ser el que pretenia: una sana ració d’entreteniment. El superheroi se n’ha tornat a sortir.