Disney ha trobat un nou filó: tornar a rodar els seus films més emblemàtics d’animació en acció real. Després de Maléfica (2014), Cenicienta (2015), ‘Peter y el dragón’ i ‘El libro de la selva’ (amdues al 2016) i quan ja estan en preproducció ‘Mulan’, ‘Dumbo’ i ‘El rey león’, ara és el torn de ‘La Bella y la Bestia’, potser la més difícil de totes ja que l’original de 1991 és probablement la millor pel·lícula de l’estudi i, fins ara, l’única proposta d’animació que ha estat nominada a l’oscar a la millor pel·lícula. El trasllat, per tant, lluny de ser fàcil era a priori una idea realment arriscada: no a nivell de taquilla on la legió de fans del film del 1991 assegurava una recaptació espectacular, però sí a nivell de qualitat. Bill Condon se n’ha sortit, la versió en carn i ossos aconsegueix mantenir la màgia i encant que transmetien els dibuixos animats.
Tècnicament ens trobem davant d’un film perfecte. El vestuari, direcció artística i fotografia són notables així com els efectes visuals que mostren els entranyables companys d’encanteri de la bèstia del títol, acaparant tota l’atenció quan són en pantalla, especial el duet còmic format pel canelobre (Ewan McGregor) i el rellotge (Ian McKellen). A més, encertadament, s’ha tornat a comptar amb el llargament absent del cinema Alan Menken, compositor de la partitura original (guardonada amb els oscars a millor cançó i banda sonora) per crear els tres nous temes musicals d’aquest remake. La coherència és excel·lent fins al punt que només els que hem vist l’original d’animació detectarem quins són però la resta de públic serà incapaç d’identificar-los per la seva adient integració en el conjunt.
L’altre gran encert de la pel·lícula és la seva vessant artística. Emma Watson construeix una interpretació ben matitzada i creïble en un personatge tan icònic, i està molt ben acompanyada per uns convincents Kevin Kline (el seu pare) i Luke Evans (el seu pretendent), fins al punt que potser és l’altre gran protagonista, la bèstia (Dan Stevens), el que resulta el més fluix. Menció a part pel personatge de Josh Gad; s’ha de reconèixer la valentia de Disney per incloure per primer cop en la seva filmografia un personatge obertament homosexual, decisió que ja ha portat polèmica i censura en alguns països però que marca un abans i un després en la trajectòria de l’estudi i la voluntat d’adaptar-se als nous temps amb absoluta normalitat.
Ens trobem davant d’una proposta que farà les delícies de tots els públics. Dels més petits que la descobriran per primer cop, dels joves que van viure l’original anys després de la seva estrena i dels que en el seu moment vam gaudir de la brillant proposta d’animació. Però això sí, absolutament imprescindible veure-la en versió original: el doblatge en temes musicals quan es tracta de dibuixos animats té un passi, en acció real resulta inadmissible.